Corbera de Llobregat. Llegada de alimentos donados por la Cruz Roja Suiza. CICR |
Arrastramos
cien años de guerras, repetía.
En
su niñez, mi abuela oía como, cada noche,
se
luchaba en las calles de su pueblo.
Era
un cuento infantil explicado en voz baja:
los
soldados llevándose a su madre
y
fusilándola al amanecer.
Escuchaba
a mi abuela con el miedo
de
un niño que tenía
a
su padre encerrado en un penal.
De
aquellos días no me llega
amenaza
ninguna. Son muertos muy lejanos,
están
cansados ya de hacer de muertos.
Somos
un pueblo con muy pocos héroes.
Esta
es hoy, justamente, nuestra fuerza.
Hay
que borrar los mitos escondidos
bajo
la imperturbable
mirada
de las aves de rapiña.
Aprendí
a convivir con su bronce o su piedra,
su
orgullo en los enormes escudos del Estado.
Tiene
el cuerpo de frente,
de
perfil riguroso la cabeza.
La
alas, un capote puesto sobre la espalda.
Maligno
el ojo, el pico cruel y a punto
de
arrancar las entrañas. Dominar sin dormir.
¿Qué
aire respirábais, pájaros colosales,
con
vuestras garras para decidir
aquello
que llamabais unidad de destino?
Creo
que, como yo, habéis envejecido,
y
ya vuestra mirada
no
es feroz ni severa. Ni rapaz.
Pero
aún se percibe
aquel
tufo a corral. A gallinaza.
Aquel
himno. La Historia de España.
Joan Margarit
No estaba lejos, no era difícil, 2010
*
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l'escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare, un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l'espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d'arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d'Espanya.
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l'espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d'arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d'Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario