Escrita pocas horas antes de ser ejecutado, el presidente de la Generalitat expresa no sólo el amor por su segunda esposa, sino también la esperanza de que podrá rehacer su vida con el apoyo de la resto de la familia.
A la meva estimada esposa Carme Ballester de Companys.
Esposa meva, la més bona, i estimada de les esposes:
T'escric a la vetlla del Consell de Guerra. Penso que podré entregar a la Ramoneta una quartilla que he fet, i si de cas, en els últims moments, les conversacions verbals i últimes. També aquesta carta i una per a la meva filla Maria, tot lo que serà tramès quan sia possible.
No faria falta lo que dic en la quartilla repetida. Però ho he fet també per tu mateixa, vida meva. Conec la teva bondat i t'estimo tant que una de les coses que més me preocupen, aimada meva, Carme meva, ets tu. En aquella quartilla vaig consignar la meva absoluta confiança en tu. I vull que no oblidis que has d'ésser previsora per la teva salut, que necessites cuidados, i que jo et recomano i t'ho mano en lo menester que no t'abandonis.
Si el meu fill viu, no penso que manquin l'ajut dels meus amics. Per altres conductes (potser el meu defensor) potser rebràs altra carta, expressió del meu amor, doncs aprofitaré tots els conductes que tingui.
Reacciona, repeteixo, contra l'abatiment. Relaciona't, distreu-te. Així ho vull. Cerca companyia d'alguna família, potser més tard, i quan sia possible, les meves germanes. Fes lo que te dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.
Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.
No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís.
A la meva estimada esposa Carme Ballester de Companys.
Esposa meva, la més bona, i estimada de les esposes:
T'escric a la vetlla del Consell de Guerra. Penso que podré entregar a la Ramoneta una quartilla que he fet, i si de cas, en els últims moments, les conversacions verbals i últimes. També aquesta carta i una per a la meva filla Maria, tot lo que serà tramès quan sia possible.
No faria falta lo que dic en la quartilla repetida. Però ho he fet també per tu mateixa, vida meva. Conec la teva bondat i t'estimo tant que una de les coses que més me preocupen, aimada meva, Carme meva, ets tu. En aquella quartilla vaig consignar la meva absoluta confiança en tu. I vull que no oblidis que has d'ésser previsora per la teva salut, que necessites cuidados, i que jo et recomano i t'ho mano en lo menester que no t'abandonis.
Si el meu fill viu, no penso que manquin l'ajut dels meus amics. Per altres conductes (potser el meu defensor) potser rebràs altra carta, expressió del meu amor, doncs aprofitaré tots els conductes que tingui.
Reacciona, repeteixo, contra l'abatiment. Relaciona't, distreu-te. Així ho vull. Cerca companyia d'alguna família, potser més tard, i quan sia possible, les meves germanes. Fes lo que te dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.
Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.
No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís.
*
A mi querida esposa Carmen
Ballester de Companys.
Esposa mía, la más buena, y
estimada de las esposas:
Te escribo en la vigilia del
Consejo de Guerra. Pienso que podré entregar a la Ramoneta una cuartilla que
he hecho, y si acaso, en los últimos momentos, las conversaciones verbales y
últimas. También esta carta y una para mi hija María, todo lo que será enviado
cuando sea posible.
No haría falta lo que digo en
la cuartilla repetida. Pero lo he hecho también por ti misma, vida
mía. Conozco tu bondad y te quiero tanto que una de las cosas que más me
preocupan, amada mía, Carmen mía, eres tú. En esa cuartilla voy consignar
mi absoluta confianza en ti. Y quiero que no olvides que tienes que ser
previsora por tu
salud, que necesitas cuidados, y que yo te recomiendo y te lo mando en el
menester que no te abandones.
Si mi hijo vive, no pienso
que carezca de la ayuda de mis amigos. Por otros conductos (quizás mi
defensor) quizás recibirás otra carta, expresión de mi amor, pues aprovecharé
todos los conductos que tenga.
Reacciona, repito, contra el
abatimiento. Relaciónate, distraeté. Así lo quiero. Busca compañía
de alguna familia, quizás más tarde, y cuando sea posible, mis hermanas. Haz lo
que te digo, porque yo, tu Luis, ya no sufriré; así deseo que lo hagas,
amor mío. Busca también el consuelo de las creencias y lo
encontrarás.
Me siento sereno y
tranquilo. Es Dios que ha puesto las cosas y las decisiones para darme
este destino y me llena de una serenidad extraordinaria. Le doy las gracias
por cuanto habiendo todos de hacer el mismo camino, me ha reservado un fin tan
hermoso, por Cataluña y mis ideales, que revaloriza mi humilde persona. Tú
que me quieres y tienes que amar pues el recuerdo que pueda dejar, debes
comprender esto.
No admitas, pues, condolencias,
ni llores. Levanta la cabeza. Esta muerte, que afrontaré plácidamente
y serenamente, dignifica. Vida mía, moriré amándote. Tu retrato lo
llevaré conmigo. Y el último pensamiento será para ti y mis hijos, con el
amor a Cataluña. Te besa, tu esposo, Luis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario